Inici

Desgraciadament, en els temps que corren, estem ja habituats a “sentir-nos malament”. Malgrat això, sembla que no tenim permís per a deixar-nos sentir aquest malestar. Estem obligats a ser forts, a tirar endavant, quasi a no queixar-nos…No hi entra a la nostra atrafegada existència que ens donem l’espai per a nosaltres i pel que ens passa. Així que no és d’estranyar que aquesta incomoditat que sentim cap a nosaltres, cap a la nostra vida, cap a les circumstàncies que ens rodeixen acabin apareixen com poden…mitjançant símptomes psicològics (ansietat, depressió, pors i/o fòbies, obsessiones, inseguretats, falta d’atenció, addiccions, impulsivitat…), físics (malalties relacionades amb l’estrès, el cansament, la baixada de defenses…) o relacionals (problemes de comunicació, aïllament, tensió en les relacions, distanciament d’aquells a qui estimem).

M’agradaria que per a entendre el treball que es fa des de la psicologia i la psicoteràpia llegiu aquest conte. Me’l van explicar fa temps i us l’explico tal i com el recordo…Crec que es representatiu de l’objectiu de qualsevol treball en pro del benestar personal i relacional.

La María era una noia occidental, que estava en plena crisi. No li agradava la seva vida ni s’agradava a si mateixa. Un dia uns amics li varen parlar d’un mestre zen, que havia instal·lat un monestir, en el que impartir els seus ensenyaments, en un lloc no massa allunyat de la seva ciutat. Desesperada com estava, la María va deixar el seu treball, va rellogar el seu apartament i va dirigir les seves passes cap al famós monestir, decidida a que el mestre zen l’acceptés com a deixeble.

El monestir es trobava en lo més alt d’una colina. El seu accés no era difícil però només es podia arribar a peu, després un llarga caminada. Les vistes que es gaudien des d’allà eren fantàstiques i convidaven a la pau i a la serenitat. Desprès d’una prolongada espera, el mestre zen la va rebre. Va escoltar amb atenció els motius que empenyien a la Maria a voler iniciar un projecte tan llarg i complexa com el magisteri en l’art que ell ensenyava. Després d’uns minuts de reflexió, va aixecar la seva mirada, la va fixar en la noia i va decidir donar el seu consentiment a la seva formació al monestir.

-  T’espero demà a las 6 per a iniciar les teves primeres lliçons – li va dir el Mestre –

La María estava exultant. Li van mostrar la seva cel·la. Un espai senzill, composat por un llit, una tauleta de nit i una estanteria on deixar les seves poques pertinences. Al seure en el seu llit, va ser conscient de que es trobava molt cansada. Es va estirar i es va quedar dormida, feliç d’estar fent un gir a la seva vida.

A las 6 de la matinada, es va presentar davant del Mestre per a que li donés les primeres instruccions. Aquest li va entregar una sèrie de tasques domèstiques, a fer. La María no es va estranyar del fet de que el seu primer pas no tingués res a veure amb la pràctica de la meditació o amb el ioga. No deixava de ser una occidental que havia crescut veient pel·lícules com “Karate Kid”, on això succeïa com a part del procés. Així que amb tot l’entusiasme del que era capaç, es va posar a netejar allò que li havien ordenat fer, posant consciència en cóm realitzava les tasques per a poder explicar-li al Mestre al finalitzar la jornada.

A mitja tarda, el Mestra la va cridar. Va escoltar curosament què i cóm havia realitzat els seus encàrrecs. Afirmava complagut davant les seves explicacions i la Maria es va anant tranquil·litzant davant la ratificació de que havia fet les coses correctament. Quan va acabar el seu relat, el Mestre es va aixecar i es va apropar a ella i quan va estar ben a prop, va aixecar la seva vara i le va donar un fort cop a l’esquena. La Maria no entenia res del que estava succeint. No veia cap correlació entre les seves accions i el compartiment del Mestre. Ell tampoc li va comentar res. Només li va ordenar que es retirés, això sí, citant-la al dia següent, a les 6 del mati, per a continuar amb la seva instrucció.

Al dia següent, a les 6, la María estava allà, de nou impacient. El Mestre li va indicar les seves tasques (altra vegada, domèstiques) i ella va tornar a posar tot el seu afany en fer-les be. Per la tarda, el Mestre la va cridar de nou. Ella li va comentar cóm havia anat el dia i quines coses havia corregit amb respecte a cóm ho havia fet la jornada anterior. El Mestre somreia i assentia reiteradament. Quan ella va acabar el seu relat, el Mestre es va alçar, es va apropar i, sin previ avís, va aixecar la seva vara i li va propinar un fort cop a la l’esquena. La Maria no sortida de la seva estupefacció. No comprenia res. Ho sentia totalment injust.

I així va passar un dia, dos dies, tres dies, un mes, dos mesos, tres mesos, un any, dos anys, tres anys. I al tercer dia, del tercer mes, del tercer any, a mitja tarda es va repetir l’escena: la Maria l’explica al Mestre cóm ha estat la seva jornada. El Mestre s’aixeca, s’apropa i quan està a prop, alça la seva vara. No obstant, aquell dia la Maria, sense pensar-ho, alça la seva ma i impedeix que la vara li doni un cop a la seva esquena. El Mestre torna al se seient.

-  María, por fi, has completat la teva formació – li diu, somrient

-  Cóm? – contesta sorpresa de nou

-  Has après allò que és únic i indispensable para poder viure amb con coratge, serenitat, flexibilitat i humilitat a la vida. Has après a parar el patiment. Ves i viu amb dignitat allò que et deparis a tu mateixa.

La María, en aquell instant, va entendre que els cops del Mestre eren els cops de la vida i que només la seva enteresa i la seva decisió farien que es veiés capaç de fer-se responsable de si mateixa. Així, que va recollir les seves poques pertinences i va creuar les portes del monestir cap a l’inici d’un nou camí a la seva existència.

Sí, aprendre a aturar el patiment ens ajuda a afrontar la vida amb una major capacitat d’autogestió i, per tant, amb una sensació d’empoderament, és a dir, amb la capacitat de portar amb fermesa i flexibilitat el timó de la meva existència, en el trajecte que em toqui recórrer, estigui el mar mogut o tranquil, ens sigui el vent favorable o no, o ens toqui viure la major tormenta de la nostres vides o la sequi més infernal que es recordi…

Us convido a conèixer qui sóc i cóm treballo.